|
La supervivència de les plantes.
Al Jardí Botànic, a finals del mes de maig i arribat l’estiu, la majoria de plantes inicien un període d’adaptació a la sequera que dóna al Jardí un aspecte nou i ben diferenciat de la resta de les estacions. Això és propi de la vegetació mediterrània.
La vegetació mediterrània va evolucionar a partir d’elements tropicals i temperats i es pot dir que el seu origen va tenir lloc fa uns 2 milions d’anys (Plistocè).
Des de llavors, la sequera i la calor estival són característiques del clima mediterrani. A més de la zona pròpia de la mar Mediterrània, també tenen clima mediterrani altres indrets del món, com són Califòrnia, Xile central, extrem austral sud-africà i Austràlia meridional.
L’objectiu de les espècies vegetals i animals durant l’època estiuenca és, com sembla evident, evitar al màxim la pèrdua d’aigua i mantenir-se amb un mínim cost energètic.
Les plantes s’han adaptat perfectament a aquestes condicions i ara podem observar al Jardí Botànic les adaptacions amb exemples molt característics.
Com resisteixen les plantes aquesta calor sumada a la manca d’aigua?
Un itinerari autoguiat pel Jardí ens ajudarà a descobrir el secret i a conèixer millor les adaptacions de les nostres plantes.
ITINERARI JULIOL-AGOST-SETEMBRE. FLORA BALEÀRICA.
Correspon a les àrees: M2-M3-M4-M5 segons el plànol del JBS.
Aquest itinerari pel Jardí Botànic de Sóller és autoguiat i el fil conductor són els noms científics indicats a les plaques identificatives de cada planta i la nomenclatura de cada àrea segons el plànol del JBS.
Introducció
Acabada la primavera, arriba l’època seca de l’estiu. Tant les plantes com els animals s’han hagut d’adaptar bàsicament a dos factors que caracteritzen el clima mediterrani durant l’estiu: el calor i la sequera.
En front a aquestes condicions, les plantes adopten dues estratègies:
Reduir al màxim la seva activitat i romandre, durant l’època adversa, en diferents formes de latència, com els bulbs davall terra. Altres, com les plantes anuals que han florit i fructificat durant la primavera, passen l’estiu en forma de llavors que germinaran amb les primeres pluges de tardor o de la primavera de l’any vinent. Adoptar altres estratègies que modifiquin la seva morfologia i la facin resistent a les condicions estiuenques:
M2: Coixinets espinosos.
La forma de coixinet o de casquet esfèric, que han adoptat aquestes plantes, els permet mantenir una temperatura i microclima interior molt més fresc del que han de resistir les seves parts més exposades al sol. És característica també la seva reducció foliar per evitar una transpiració excessiva, així com també la presència d’espines que constitueix una autèntica defensa contra els herbívors. Hi ha dos tipus d’espinescència. Una és la formada pel raquis o eix de la fulla quan els folíols han caigut, és el cas d’Astragalus balearicus. L’altre tipus de pues són les formades per les pròpies tiges, una vegada que les fulles han caigut, és el cas de Launaea cervicornis o Femeniasia balearica. Cal fixar-se que les pues dels coixinets, no són en cap cas, espines reals com les d’un roser, sino altres formacions de la planta com tiges o fulles que han sofert una transformació.
M2: Narcissus tazzetta
Al Jardí Botànic, trobarem totes les plantes bulboses marcades amb un cercle. Durant l’estiu no les veurem. Això és degut a que durant l’època seca, quan la planta no disposa d’aigua suficient, desapareix la seva part aèria verda i la planta es manté amb la part subterrània en forma de bulb, tubercle o rizoma, on s’han emmagatzemat totes les reserves necessàries. En la pròxima tardor o primavera, depenent de l’espècie, tornaran a brostar les primeres fulles i flors.
M3: Erica multiflora
Les fulles del xiprell són molt petites i quasi cilíndriques. La mínima superfície, evita una pèrdua excessiva d’aigua per les fulles i alhora permet realitzar la fotosíntesi.
M4: Buxus balearica
El boix és un bon exemple de vegetal escleròfil. Les seves fulles són dures i verdes durant tot l’any. La duresa permet que els estomes es puguin obrir i tancar sense que se rompin els teixits que els formen. D’aquesta manera, es controla la transpiració segons la humitat i la temperatura ambiental, evitant així la pèrdua d’aigua.
M4: Quercus ilex
L’alzina és un arbre mediterrani per excelència. Per les fulles regula la transpiració. La part superior de la fulla és d’un teixit dur, que no s’arruga si li falta aigua, i el revers de la fulla està cubert de pels que eviten l’excessiva transpiració, a més de mantenir un microclima més humit pel voltant de les cèl·lules transpiradores o estomes.
M4: Phlomis italica
L’estepa blenera, de la qual antigament es feien els blens pels llums d’oli, està totalment cuberta de pels que la protegeixen de la pèrdua d’aigua per transpiració i a més reflexen la llum com moltes altres plantes mediterrànies que són d’aquest color platejat.
M4/M5: Rosmarinus officinalis
El romaní té unes fulles linears amb els marges enrevoltillats per controlar la transpiració. A més posseix substàncies volàtils que formen part de l’estratègia de la planta per evitar l’excessiva pèrdua d’aigua evitant a més la depredació per part dels herbívors que també pateixen set durant l’estiu.
M5: Cistus albidus
L’estepa blanca és molt inflamable, però com a contrapartida, els incendis activen ràpidament la germinació de les seves llavors. Les seves arrels creixen molt durant la primavera, quan la planta disposa d’aigua, s’extenen per la superfície del sòl i aprofiten la poca aigua de pluja abans que aquesta s’evapori. Durant l’estiu, les seves fulles, cobertes d’una pilositat blanca i densa que protegeix les seves cèl·lules transpiradores per evitar la pèrdua d’aigua, s’arruen i perden turgència fins que la planta no torna a rebre aigua. Aquests vegetals de fulles blanes i marcibles, de forma reversible durant els períodes secs, s’anomenen malacofil·les.
M5: Hypericum balearicum
L’estepa joana té les fulles verdes durant tot l’any. Floreix durant les èpoques més favorables, en primavera i a la tardor. Presenta unes glàndules que observarem a simple vista si miram les fulles a contrallum. Aquestes glàndules contenen substàncies oleaginoses que ajuden a disminuir la transpiració durant l’estiu, formant una capa impermeable d’olis eteris que manté la pressió del vapor d’aigua evitant així l’evaporació.
M5: Santolina chamaecyparissus
Les camamil·les, totes elles d’un color platejat en diferents tonalitats segons la varietat o l’espècie, són plantes típicament mediterrànies. La seva olor característica ens indica la presència de composts volàtils que li ajuden a controlar la transpiració i mantenen una pressió de vapor d’aigua més o menys constant.
M5: Pastinaca lucida
L’anomenada herba pudenta o figuera infernal, té un rizoma gruixat, com una pastanaga, que li serveix de reserva hídrica durant l’època seca. Les seves fulles lluentes, d’on li ve el nom llatí de "lucida", tenen una capa cerosa, que les protegeix de una excessiva transpiració. Fan una olor fètida deguda als composts volàtils que la protegeixen de la depredació per part dels animals herbívors.
M5: Euphorbia dendroides
La lletrera arbòrea, com totes les lletreres, té un làtex blanc que és urticant. Durant l’estiu perd quasi totes les fulles i acumula aigua en els seus teixits. Quan arriben les primeres pluges de tardor, li torna a brostar un esplèndid fullam verd que dóna color al paisatge mediterrani.
M5: Ephedra fragilis
Durant l’estiu, aquesta planta perd les diminutes fulles i realitza la fotosíntesi per les tiges verdes.
M5: Genista lucida
La presència de fulles és del tot nul·la. La planta transpira per les tiges, que a més són espinoses per defensar-se així dels possibles herbívors depredadors.
En definitiva, d’una manera o altre, les plantes de la mediterrània passen l’estiu amb baixa activitat metabòlica, esperant les pluges de tardor que per elles suposa una nova primavera.
Visitau el Jardí Botànic de Sóller la propera primavera d’hivern, quan les plantes despertin del llarg període estiuenc amb les primeres flors, i les fulles joves dels nostres arbusts ens facin gaudir del verd paisatge de la tardor mediterrània.
|
