Abans de Nadal, la fredor ha arribat al Jardí. L’hivern baleàric, i en general l’hivern mediterrani, és per definició moderadament fred. Les baixes temperatures no són extremes en la nostra latitud, però així i tot, les plantes es disposen a passar uns mesos de fred i humitat ambiental que condiciona en gran part el seu metabolisme.

Els vegetals, no disposen de cap tipus de termoregulació com els mamífers i altres grups d’animals. Per tant, la fredor ambiental d’aquests mesos, els limita l’activitat metabòlica podent arribar fins i tot, a provoca’ls-hi danys importants quan les temperatures baixen d’uns límits i congelen els seus teixits.

Com a resposta immediata a aquesta situació, caldria esperar que els nostres arbres perdessin les fulles, com fan els caducifolis dels països més freds, per evitar la formació de cristalls de gel dins els seus teixits i la consegüent mort d’aquests per congelació i rotura cel·lular.

Si això és una deducció lògica, per què els arbres i arbusts mediterranis, com les oliveres, els garrovers o la murta, són perennifolis?. Quin paper hi juguen les fulles escleròfil·les?. No seria més senzill que s’adaptessin a una pèrdua de fulles durant aquests mesos d’hivern?

Com reacciona la vegetació mediterrània amb l’arribada del fred hivernal i les gelades puntuals?

Un itinerari autoguiat pel Jardí ens ajudarà a descubrir el secret, a conèixer millor les pautes d’hivernada de les nostres plantes i les seves estratègies per seguir amb el seu cicle vital durant aquest període advers.

ITINERARI GENER-FEBRER-MARÇ. FLORA BALEÀRICA.

Correspon a les àrees: M1-M2-M3-M4-M5-M6 segons el plànol del JBS.

Aquest itinerari pel Jardí Botànic de Sóller és autoguiat i el fil conductor són els noms científics indicats a les plaques identificatives de cada planta i la nomenclatura de cada àrea segons el plànol del JBS.

Introducció

La fredor de les nits i l’elevada humitat ambiental provoquen, en el Mediterrani, un ralentiment de totes les activitats metabòliques pròpies del creixement i desenvolupament de les plantes.

Com a resposta a aquest fet, les plantes no treuen fulles noves i, en general, no creixen si la temperatura ambiental és menor de 10ºC.

La pèrdua de fulles durant l’hivern, per un arbre o arbust mediterrani, no és una bona estratègia energètica. L’hivern és tan curt que, en pocs mesos arriba la primavera i s’ha de crear tota una nova massa foliar que, energèticament parlant, comportarà una despesa molt elevada de nutrients. Per tant l’estratègia consisteix en no perdre les fulles i mantenir-les amb un metabolisme ralentit. A més, les fulles dels perennifolis mediterranis tenen la particularitat de ser escleròfil·les, fet que els hi permet treure el màxim rendiment tant de les condicions climàtiques de l’estiu com de les de l’hivern.

En general, les fulles es veuran obligades a superar el període de fred amb un mínim creixement per evitar que es congelin els teixits joves. Però les fulles escleròfil·les disposen de capes dures protectores formades per lignines i cel·lulosa, a més d’uns estomes protegits per una pilositat densa que controlen molt bé les pèrdues d’aigua. D’aquesta manera poden resistir temperatures inferiors als 0ºC sense que els seus teixits es vegin perjudicats.

Els caducifolis hivernals, com el til·ler o els ginkgos del Jardí Botànic, perden la fulla durant la tardor, ja que aquestes no resistirien les fredes temperatures de l’hivern. Són els millor adaptats a les adversitats d’un hivern dur encara que en la flora baleàrica n’hi ha més bé pocs com ells, degut a que l’hivern és curt i sovint suau. La producció de fulles dels caducifolis, no precisa d’un cost energètic tan elevat com la producció de fulles escleròfil·les, podent mantenir una nova producció cada nova primavera.

M1:Ruscus aculeatus

El cirerer de Betlem, o del Bon Pastor, com li diuen a Menorca, es caracteritza pels seus fruits en baia de color vermell. Per Nadal la fructificació està en el seu màxim, durant el mes de gener deixa caure els fruits madurs i pel febrer podrem observar el començament d’una nova floració. Cal observar que les flors neixen en el centre d’unes falses fulles anomenades pseudocladodis on també compareix una fulla molt reduïda. Per tant, les aparents fulles no són més que una part laminada de la tija.

M2:Medicago citrina

Aquest arbust endèmic de l’arxipèlag de Cabrera, Columbrets i alguns illots d’Eivissa, està protegit pel Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades. El mes de febrer veurem despuntar les primeres poncelles que s’obriran en flors papilionàcies color groc llimona. Possiblement la seva distribució ha quedat reduïda als illots degut a que en les illes grans, la llepolia dels mamífers herbívors, ha impossibilitat la seva dispersió. Actualment, l’equip del Jardí Botànic de Sóller, està duent a terme un Pla de Conservació d’aquesta espècie al Parc Nacional de l’Arxipèlag de Cabrera.

M4:Quercus ilex

L’alzina és un dels arbres perennifolis més emblemàtics de la mediterrània. Gràcies a les seves fulles coriàcies pot resistir perfectament les temperatures dels hiverns més freds. Les seves fulles poden resistir temperatures extremes de –12ºC i els troncs fins a –20ºC durant l’hivern. En canvi, els brots tendres de l’estiu sols podrien resistir fins a temperatures pròximes a 0ºC.

M4:Helleborus lividus

A finals de gener i principis de febrer inicien la seva floració les palònies bordes. Les seves fulles coriàcies ens cridaran l’atenció pel seu color verd blavós i els seus nervis blanquinosos per l’anvers i porpres pel revers. Les flors, que no disposen de pètals, són verdoses amb tonalitats porpres i tenen un nombre elevat d’estams amb les anteres grogues. Aquest endemisme sols viu a Mallorca i a Cabrera, en llocs frescs i ombrívols ben arrecerats. Existeix un tàxon vicariant a les illes veïnes de Còrsega i Sardenya, Helleborus lividus subsp. corsicus.

M4:Rhamnus alaternus

El llampudol és un altre perennifoli mediterrani que resisteix ben bé l’hivern. Pot aguantar fins a –11ºC. Les seves fulles de color verd lluent són menjar exquisit per les cabres i ovelles, i si les miram a contrallum veurem que el seu marge és totalment transparent. Els fruits carnosos i negres són l’aliment dels tords i mèl·leres.

M4:Taxus baccata

El teix és un arbre de fulla perenne en forma d’agulla que resisteix perfectament les temperatures extremes de l’hivern. A Balears viu sols a Mallorca, en les zones més muntanyoses, on l’ambient és més fresc i humit. El teix d’aquesta marjada és encara un arbre jove, fa setze anys que es va plantar, però aquesta espècie pot arribar a viure milers d’anys i assolir una alçada de quinze o vint metres. De fet, en quasi tota seguretat, l’arbre més vell de Mallorca és el teix de Sa Granja d’Esporles al que se li s’han calculat uns dos mil anys de vida.

El teix és un arbre dioic, és a dir, hi ha peus mascles que no dónen fruit, i peus femelles que fan un fruit vermell comestible, encara que poc agradable al paladar.

En canvi tota la resta de la planta conté un alcaloide verinós, el taxol, que pot produir vòmits, diarrees, convulsions, i insuficiència cardíaca i respiratòria. La fusta de teix, per altra banda, és molt apreciada en ebanisteria per la seva duresa i les vetes fines que formen els seus anells de creixement.

M5:Tilia platyphyllos

El til·ler del Jardí Botànic és un arbre d’aprop de cent anys que va ser sembrat pels primers propietaris de la finca i que roman esplendorós integrat entre les plantes silvestres baleàriques del Jardí. Durant l’hivern perd les fulles, ja que és una espècie pròpia dels boscos caducifolis del sudoest europeu i d’algunes serres del nord de la Península Ibèrica. Sense fulles i tot, aquest arbre majestuós és considerat el guardià del Jardí Botànic. Durant l’estiu ens donarà la flor de til·la amb la que s’en fan infusions per combatre l’insomni i el nerviosisme, i durant l’hivern n’hi haurà prou en contemplar amb silenci el seu brancam immens, per gaudir en pau de la seva generosa serenitat.

M5:Hippocrepis balearica

La violeta de penyal inicia la seva floració ben prest, en ple hivern. Aquest nom popular de "violeta" ve donat per la intensa olor que desprenen les seves flors grogues, principalment durant les hores del migdia.

És un aroma molt semblant al de les vertaderes violetes i esdevé un poderós atractiu pels insectes pol·linitzadors. Malgrat això però, la violeta de penyal no té cap semblança més amb les plantes d’aquest gènere.

Una curiositat del gènere Hippocrepis a les Illes Balears és la seva diversitat específica. Tant a Mallorca, Menorca com a Eivissa troban espècies d’Hippocrepis ben diferenciades taxonòmicament i que, fins fa poc, s’havien considerat la mateixa espècie. En aquest racó de la Marjada 5 podeu observar l’espècie eivissenca que té un port més arbustiu, és l’anomenada Hippocrepis grossii; i penjant al mateix marge observam el tàxon mallorquí formant quasi una catifa que mai arribarà a fer-se arbustiva.

M5:Micromeria inodora

Des del mes d’octubre podem veure les flors d’aquest tàxon. És en aquesta època de fred, gaire bé l’única pinzellada de color que adorna aquesta rocalla on s’hi representen les espècies que formen les timonedes baleàriques. Micromeria inodora o també anomenada Thymus inodorus, és de la família del tems i es caracteritza per la seva forma de coixinet compacte i les seves flors labiades de color porpra. A les Pitiüses és una espècie molt comuna, però en canvi a les Gimnèsiques sols existeix en una localitat prop de les costes de Xorrigo, a Mallorca.

Les plantes de la mediterrània soporten tranquilament l’hivern enfortint les seves defenses i esperant la primavera per tornar a créixer amb esplendorositat. Visitau el Jardí Botànic de Sóller la propera primavera, quan les plantes baleàriques aportin tot el seu color i aroma al Jardí.